LECTURES CURTES // LECTURAS CORTAS

Clasismo Escolar Agravado por la Iglesia

• El rebuig eclesiàstic a la reforma educativa
 només persegueix mantenir a ultrança privilegis de classe

Una característica de l'educació primària i secundària a Espanya és la seva polarització per classe social. En general, el 30% de la població, de renda superior (burgesia, petita burgesia i classe mitjana professional de renda alta), envia els seus fills a les escoles privades, mentre que el 70% restant (classe treballadora i classe mitjana de renda mitjana i baixa) els matricula a l'escola pública.
No cal ni dir que existeix permeabilitat entre els dos tipus de centres escolars, de manera que hi ha nens de classes acabalades que van a la pública i fills de les classes populars que estudien a la privada. Però, en general, hi ha una separació clara entre l'escola privada i l'escola pública a Espanya, segons la classe social dels nens als quals serveixen. L'escola espanyola és, doncs, altament classista.
En realitat, segons l'últim Informe Pisa sobre els sistemes educatius dels països de l'OCDE (el grup de més desenvolupament al món), Espanya és un dels països en què la classe social de les famílies té més importància a l'hora de configurar les oportunitats educatives dels seus fills. Més encara, el mateix estudi assenyala que aquesta accentuació de la divisió social és una de les causes més importants de l'escàs desenvolupament educatiu espanyol.
Aquesta polarització social de l'escola es reprodueix com a resultat de l'enorme poder polític i mediàtic del 30% de renda superior del país i dels poders fàctics afins a aquest sector de la població, entre els quals l'Església catòlica juga un paper clau: posseeix el 70% dels centres d'ensenyament privat a Espanya.
Aquesta identificació de classes acabalades amb l'Església ha estat una constant en la història d'Espanya, cosa que explica l'hostilitat que grans sectors de les classes populars han tingut històricament cap a l'Església catòlica. Únicament cal recordar que els condemnables incendis d'esglésies i convents, que van tenir lloc els dies després del cop militar del 1936, van ser conseqüència del conegut suport que hi havia prestat l'Església espanyola, que va interrompre un Govern popular, democràticament elegit, que havia introduït el dret a l'educació i que havia convertit l'escola pública en el centre de l'ensenyament (fins llavors controlat en la gran majoria per l'Església).

LA POLARITZACIÓ social de l'educació reprodueix així l'estructura de classes existents al país. La majoria dels grans empresaris, banquers, directors i gerents de les caixes d'estalvis, legisladors, alts funcionaris de l'Administració, membres de les Acadèmies Reials, periodistes i creadors d'opinió, entre altres (el que en terminologia anglosaxona se'n diu l'establishment) són productes de les escoles privades (i envien els seus fills a les escoles privades), mentre que la gran majoria de sindicalistes, treballadors i membres de les classes populars han estat educats a les públiques. D'aquesta manera, l'escola consolida una de les estructures socials més rígides i amb menys mobilitat social existents avui a la Unió Europea dels Quinze.
Els recursos per alumne són un 32% superior a les escoles privades de l'Església que a les públiques, i això, en gran part, a causa de les subvencions que les primeres reben de l'Estat (2.700 milions d'euros a l'any). Aquestes ajudes són justificades per part de l'Estat i per part de l'Església, per, entre altres raons, la necessitat de garantir amb fons públics el dret dels pares que volen donar formació religiosa catòlica als seus fills. Aquest és un dret escrit a la Constitució espanyola com a conseqüència de l'enorme influència que les forces conservadores van tenir en el procés de transició de la dictadura a la democràcia (un dret inexistent en gran part de les constitucions dels països democràtics vigents al món), i que el Govern socialista respecta continuant aquest finançament.
El punt al qual l'Església i les classes acabalades (i els instruments polítics de les dretes, des del Partit Popular a Espanya als nacionalistes conservadors a Catalunya) s'oposen amb gran agressivitat és que es prenguin mesures perquè es dilueixi l'accentuació de la divisió social de l'educació espanyola (que es basa en la selecció per part de les escoles privades de l'alumnat per classe social), impedint que aquestes escoles privades continuïn escollint els seus alumnes --excloent- ne els alumnes de les classes populars, i per descomptat els de famílies immigrants (que necessiten recursos més grans per a la seva integració)--, tal com està passant avui en dia.

AQUESTA ÉS la qüestió clau de l'actual conflictivitat. És una lluita de classes encoberta en la qual l'Església, una vegada més, defensa a ultrança els seus privilegis. La mal anomenada escola privada (l'autènticament privada és únicament un 5% de tota l'escola a Espanya) està finançada públicament i anteposa els interessos particulars sobre els generals, i no actua com un component del sistema públic educatiu.
Per una altra banda, la baixa despesa pública en educació també és conseqüència del poder de les classes acabalades (que envien els seus fills a l'escola privada i que s'oposen a pagar més impostos per augmentar els diners públics invertits en educació), i que creuen erròniament que no els afecta l'escassetat de recursos de l'ensenyament públic. En realitat, la qualitat de l'escola privada concertada depèn de la qualitat que tingui la pública, tal com assenyala l'Informe Pisa. La reforma educativa dels governs progressistes, a més d'incrementar substancialment la despesa pública en educació, ha d'eliminar aquesta polarització social que està reproduint una estructura totalment classista que afecta negativament la qualitat del sistema educatiu.


Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 11/15/2005 de El Periódico