|
Penso
en l'onada que es va emportar set persones al port de Blanes. Dues hi
van morir. Com passa tan sovint, uns parlen de falta de seguretat i uns
altres d'imprudència.
No
he anat al port de Blanes a buscar proves de res, perquè la meva
funció no és la de fer de jutge, sinó intentar reflexionar, d'una
manera general, a partir d'un fet. I si tenim en compte què vol dir
imprudència, potser arribarem a entendre'ns. ¿Qui és imprudent? Qui
no té en compte, quan actua, totes les circumstàncies del cas per
poder ajustar-hi la seva conducta.
Tots
hem fet, fem i farem alguna imprudència. Almenys jo. Ara reconec que
aquell dia concret, en aquell lloc concret, vaig cometre una
imprudència, que afortunadament no vaig haver de lamentar. Però ho sé
ara. Llavors no havia valorat prou "les circumstàncies del cas".
Com tampoc ho van fer, evidentment, els que van decidir anar a veure de
ben aprop un temporal de mar. El que passa és que van tenir la
desgràcia, en aquest cas, que la imprudència s'hagués de pagar.
La
pregunta és: ¿hauríem de ser sempre prudents? La meva resposta pot
semblar provocativa: no. La prudència no ha de ser la norma que regeix
tots els actes de la nostra vida. S'ha fet famós un avís de Jordi
Carbonell, amb dimensió política: "Que la prudència no ens faci
traïdors". És innegable que ser prudent és un bon principi, és
a dir, convé ser previsors i competents. Però al mateix temps hem
d'acceptar que algunes coses favorables -petites o importants- de la
nostra existència les hem aconseguit gràcies a una imprudència.
Exposant-nos a un risc.
Però
aquesta decisió de jugar-nos-la té un límit: el de valorar, assumint
el risc, si allò que ens porta a ser imprudents val realment la pena o
és un capritx. Però em faig càrrec que aquesta distinció és molt
difícil. Perquè al darrera d'una imprudència hi ha una passió. I
seria absurd demanar-nos sempre aquesta serena -i positiva- actitud:
tenir la dosi necessària de prudent imprudència.
|
